EMIGRAR

Amics,
Aquest blog ha emigrat a un altre servidor.
A partir d'ara em podeu visitar a la nova casa:
El bloc de la Francina
Fins aviat!

APRENENT DELS APRENENTS

Durant uns mesos he tingut la sort de tenir a les meves classes quatre estudiants en pràctiques del CAP: l’Andreu, l’Isaac, la Laura i la Núria. Han combinat les seves classes teòriques a la Universitat Autònoma amb les pràctiques a les classes de català dels meus cursos de tercer d’ESO, a l’IES Menéndez y Pelayo. Primer observant com jo feia les classes, després preparant una seqüència didàctica i finalment portant-la a la pràctica a l’aula.

Per a mi l’experiència ha estat molt gratificant i estimulant. D’una banda han observat les meves classes i després hem comentat plegats aquells aspectes que els han cridat més l’atenció. Moltes vegades les seves preguntes, m’obrien nous interrogants i m’ajudaven a dibuixar una resposta que sortia espontània, però que veia que era el resultat d’anys d’experiència i de reflexió. També m’ha agradat poder estar asseguda en una taula com una alumna més observant com ells feien les classes. Des d’aquest lloc privilegiat, també he vist detalls dels nois i noies de tercer que se m’escapen quan faig les classes de cada dia.

Per a ells l’experiència també ha estat molt positiva, i així ho expliquen en les memòries de les pràctiques. Entre molts aspectes comenten, per exemple, la distància que han observat entre la teoria que han estudiat a la universitat i la realitat de les aules. També se senten satisfets per haver portat a terme unes classes amb un domini que no s’esperaven tenir abans de començar. Però sobretot m’agradaria destacar que han viscut l’experiència més humana, de sentir-se prop dels nois i noies. Han establert uns vincles humans perquè han tingut la voluntat de conèixer-los i han experimentat que això és una de les coses que “enganxa” de la professió. No es tracta només de planificar i portar a terme seqüències didàctiques, sinó de sentir aquesta proximitat.

Recullo alguns dels seus comentaris:

“El clima a classe va ser molt bo. Crec que he aconseguit acostar-me als alumnes i he intentat conèixer-los més enllà del que hem pogut sentir a les juntes d’avaluació o dels comentaris de la Francina. I sobretot, m’ha agradat sentir aquesta proximitat”.

“Aquest és l’aspecte de més profit: l’experiència al centre amb alumnes cara a cara. Les pràctiques a l’institut han estat útils per veure’ns com a professors i allunyar el tòpic creat pels mitjans de comunicació que tots els alumnes són com una mena de vàndals incontrolables.”

“No m’esperava que la seqüència didàctica sortís tan bé i m’he adonat que m’agradaria treballar com a professor en un institut de secundària.”

Moltes gràcies pel que m’heu fet aprendre i molta sort en el vostre camí.

QUÈ ESPEREM

DE LA FORMACIÓ?

El 18 d’octubre vaig començar una nova aventura en la formació de formadors. El curs de formació en Pràctica Reflexiva (Llegir i escriure a l’ESO) enguany a Cornellà. Un grup inicial de vuit persones, però amb la previsió de ser dos o tres més. Tots professores i professors de secundària, de llengua, amb ganes de millorar la pràctica docent i de trobar alternatives perquè els nois i noies que tenim als instituts aprenguin a llegir i escriure a l’ESO, amb tota la complexitat que això suposa en el món d’avui.

Una de les primeres preguntes plantejades va ser “Què esperem de la formació?”. Sempre que assistim a un curs de formació se’ns obren una sèrie d’expectatives, de preguntes i de buits que volem omplir. Després d’una estona de reflexió individual i de debat en grup vam arribar a les conclusions següents:

1. Reflexió sobre la pràctica docent i sobre els diferents papers a jugar com a docents (especialistes, didactes, facilitadors, pedagogs, etc.)
2. Compartir en el grup experiències i pràctiques docents.
3. Conèixer teories que expliquin el procés d’adquisició del llenguatge, com detectar mancances en els aprenents i com fer un seguiment del procés d’aprenentatge.
4. Obtenir recursos frescos, pràctics i motivadors que puguem aplicar a l’aula.

En els dies finals d’una campanya electoral on es parla de l’educació d’una manera tan superficial i amb tan desconeixement real per part dels polítics, no deixa de ser estimulant haver de tirar endavant un grup de docents amb ganes reflexionar sobre la pràctica docent per millorar-la. Es parla molt dels problemes de l’educació, que són molts, i no es parla gens (o molt poc) de tot el que es fa en positiu i amb professionalitat, per millorar-la.

PUNT I SEGUIT

Avui he lliurat el treball de la llicència d’estudis al Departament d’Educació, juntament amb una valoració del període de llicència, que transcric a continuació.

Aquesta llicència ha representat per a mi molt més que un parèntesi en la feina de cada dia. He mirat les coses des de fora i he valorat amb més tranquil·litat i distància, tant la vida professional com la personal.

Professionalment no ha estat un període en blanc, de descans, sinó un temps de treball intens: he après, he llegit, he investigat, he reflexionat… Tot i els beneficis que m’ha aportat, el període de llicència m’ha semblat un tall massa dràstic: un curs sense treballar a l’institut, després de divuit anys és massa radical, i m’ha costat adaptar-me a la nova vida. Com a professional de la docència tinc la necessitat d’una formació més profunda que la que s’ofereix en els cursos estàndards. Vist des d’ara, penso que aquest període professional ha estat massa llarg i massa tens i que hagués anat bé tenir un temps dedicat a una formació amb majúscula, com ho ha estat aquesta llicència.

Compartir la docència i la investigació seria un ideal per a molts ensenyants. Ho és per a mi i ho vull dur a la pràctica. Aquest curs passat he investigat, però m’ha faltat l’estímul de les aules: l’escalf humà dels alumnes i dels companys. Ara el torno a tenir i tinc la sort de poder-lo compartir amb la recerca del grup de Literacitat Crítica de la Universitat Pompeu Fabra. Perquè el treball que avui presento no s’acaba aquí, sinó que continua en el si d’aquest grup i en la meva pràctica diària.

Per a mi hi ha hagut un abans i un després, de la meva incorporació a aquest grup de recerca. Sortir de l’institut i trepitjar la universitat, després de molt de temps, va significar un gir que em va empènyer a presentar el projecte pel qual se’m va concedir aquesta llicència. Va ser molt estimulant formar part d’un grup de recerca format no només per professors de secundària, sinó per professors d’universitat, estudiants de doctorat, gent d’aquí, gent d’altres països... Tornar a llegir en anglès, escoltar opinions diverses, anar a les biblioteques, sentir parlar de gent i de coses que no sabia ni que existien. Durant tot aquest període aquest grup ha estat el meu coixí: tenir la certesa que estàs treballant en una direcció adequada, comptar amb el suport del grup i del seu director, Daniel Cassany, supervisor d’aquesta llicència.

Una reflexió: a la universitat s’investiga sobre educació, però això no sempre arriba als professors, ni repercuteix en una millora de les pràctiques. De vegades resulta difícil, si no impossible, fer compatibles aquestes dues activitats, per a un professor d’institut. El Departament d’Educació hauria d’impulsar i afavorir més activitats com aquestes, no només a través de les llicències d’estudis.

Per acabar, un desig: que el treball resultat d’aquesta llicència no quedi en un calaix, en una prestatgeria o perdut en la immensitat de la xarxa, sinó que aporti un granet de sorra en la millora de l’educació dels joves del nostre país.

TARDOR A BARCELONA

L'estiu queda enrere i recupero aquest bloc. Hi continuaré publicant articles relacionats amb la meva recerca... De moment, un poema de Sophia de Mello i un quadre de Vieira da Silva.

Barcelona

Llum i sol i pintura
sobre la teulada de nit la lluna creix
Obro els ulls com un vaixell pels carrers
Mentrestant tardoreja

(Trad. Jordi Doménech)

DE VACANCES

Me'n vaig de vacances... El blog descansarà fins al setembre i jo aprofitaré per acabar de redactar el treball de la llicència d'estudis.
Bones vacances i fins al setembre!

ESTIMADA MARTA

Tot el dia que et tinc al cap i em pregunto per què m’ha emocionat tant la teva mort, jo que et coneixia tan poc. Jo era una de les treballadores més de l’”Associació de Mestres Rosa Sensat”, quan encara no era associació, i simplement ens saludàvem pels passadissos del carrer Còrsega 271, camí de la fotocopiadora. La teva mort m’ha sorprès mentre preparava un curs per a l’Escola d’Estiu. Aquesta escola d’estiu que tu et vas inventar i on dilluns m’estrenaré com a professora. Aquesta escola d’estiu en què vaig treballar mentre estudiava la carrera, ja fa una pila d’anys, la primera a Bellaterra i després a la Facultat de Geografia i Història de Pedralbes. Aquesta escola d’estiu que va ser també per mi una escola de vida i de la que recordo sobretot les festes que organitzàvem al vespre amb els companys.

Tot el dia que li dono voltes i he pensat que l’emoció que m’ha produït la teva mort, és perquè has esdevingut un símbol del que ha volgut ser l’educació en aquest país i de la jo me’n sento del tot hereva. Gràcies per haver format tants mestres, que després em van formar a mi. Els anys setanta, a la meva petita escola del Guinardó, tu no hi eres, però el teu mestratge era present en les meves mestres i s’hi respirava una educació que ens feia sentir lliures, respectuosos i curiosos, amb unes ganes enormes d’aprendre i de saber-ho tot. Una curiositat que mantinc ben viva i, coses de la vida, ara que també em dedico a la professió, vull comunicar als nois i noies que em toca educar.

I és que tu no ets només tu: som tots. Tots els mestres que van seguir el teu mestratge, els que seguim les teves petjades i les petjades dels teus mestres. He triat per penjar en aquest bloc una foto teva amb l’Angeleta Ferrer Sensat. Quina casualitat! De la meva petita escola del Guinardó vaig anar a parar a un institut de la Verneda, on l’Angeleta s’acabava de jubilar.

Gràcies per tot, Marta. Treballarem perquè el teu llegat continuï viu i continuï creixent.