TARDOR A BARCELONA L'estiu queda enrere i recupero aquest bloc. Hi continuaré publicant articles relacionats amb la meva recerca... De moment, un poema de Sophia de Mello i un quadre de Vieira da Silva.
Barcelona
Llum i sol i pintura
sobre la teulada de nit la lluna creix
Obro els ulls com un vaixell pels carrers
Mentrestant tardoreja
(Trad. Jordi Doménech)
3 comentaris:
Acostumem a demonitzar la tardor amb acusacions de retorn, rutina, melanconia, fred, fi de festa o per la seva capacitat reveladora de la nostra incapacitat d'influir en el nostre destí.
Res més desviat.
És una època tremendament creativa, àdhuc il·lusionada. A tall d'exemple modest, aquest dies, a les festes de la Mercè de Barcelona, s'ha tornat a produïr un esclat, un autèntic diluvi monzònic, de retrobaments, de celebracions de l'amistat, o de celebracions de la soledat enmig dels carrers plens a vesar de gent oberta, en estat de gràcia.
Vinguin tardors! Qui els hi té por? Només el que té por a la vida.
A mi la tardor m'encanta. M'agrada contemplar, mentre passejo o condueixo, com els arbres plouen fulles. I també m'agrada trepitjar la catifa de fulles que en aquesta època de l'any es va estenent pels carrers o pels parcs.
besets tardorencs,
Sumpta
naucil veliko
Publica un comentari a l'entrada