DE VACANCES

Me'n vaig de vacances... El blog descansarà fins al setembre i jo aprofitaré per acabar de redactar el treball de la llicència d'estudis.
Bones vacances i fins al setembre!

ESTIMADA MARTA

Tot el dia que et tinc al cap i em pregunto per què m’ha emocionat tant la teva mort, jo que et coneixia tan poc. Jo era una de les treballadores més de l’”Associació de Mestres Rosa Sensat”, quan encara no era associació, i simplement ens saludàvem pels passadissos del carrer Còrsega 271, camí de la fotocopiadora. La teva mort m’ha sorprès mentre preparava un curs per a l’Escola d’Estiu. Aquesta escola d’estiu que tu et vas inventar i on dilluns m’estrenaré com a professora. Aquesta escola d’estiu en què vaig treballar mentre estudiava la carrera, ja fa una pila d’anys, la primera a Bellaterra i després a la Facultat de Geografia i Història de Pedralbes. Aquesta escola d’estiu que va ser també per mi una escola de vida i de la que recordo sobretot les festes que organitzàvem al vespre amb els companys.

Tot el dia que li dono voltes i he pensat que l’emoció que m’ha produït la teva mort, és perquè has esdevingut un símbol del que ha volgut ser l’educació en aquest país i de la jo me’n sento del tot hereva. Gràcies per haver format tants mestres, que després em van formar a mi. Els anys setanta, a la meva petita escola del Guinardó, tu no hi eres, però el teu mestratge era present en les meves mestres i s’hi respirava una educació que ens feia sentir lliures, respectuosos i curiosos, amb unes ganes enormes d’aprendre i de saber-ho tot. Una curiositat que mantinc ben viva i, coses de la vida, ara que també em dedico a la professió, vull comunicar als nois i noies que em toca educar.

I és que tu no ets només tu: som tots. Tots els mestres que van seguir el teu mestratge, els que seguim les teves petjades i les petjades dels teus mestres. He triat per penjar en aquest bloc una foto teva amb l’Angeleta Ferrer Sensat. Quina casualitat! De la meva petita escola del Guinardó vaig anar a parar a un institut de la Verneda, on l’Angeleta s’acabava de jubilar.

Gràcies per tot, Marta. Treballarem perquè el teu llegat continuï viu i continuï creixent.

LA PERSISTÈNCIA DEL MEU TREBALL

Els passats 22 i 23 de juny vam tenir entre nosaltres Sondra Cuban, membre del Literacy Research Center de la Universitat de Lancaster, en les darreres sessions del Seminari organitzat enguany pel Grup de Literacitat Crítica.

Des del primer moment vam veure que seria una sessió en què tots hauríem de participar i dir la nostra (en anglès!). Sondra Cuban ens va presentar la seva trajectòria de recerca en el que ella va anomenar “Mapa de les meves persistències”. S’ha de dir, que d’entrada la paraula “persistències” en va deixar a tots una mica descol·locats, però tot seguit vam anar veient de què es tractava i vam escriure i dissenyar en forma de mapa conceptual les nostres persistències. Personalment mai m’havia plantejat, si més no d’una manera sistemàtica, quin era el meu mapa de persistències. És a dir, quins temes de recerca o estudi m’han interessat al llarg de la meva vida, quines influències teòriques he tingut, en quins camps he aprofundit, cap on es dirigeixen en aquests moments els meus interessos... Per a mi, va ser interessant i profitós posar totes aquestes idees sobre el paper i d’alguna manera voldria tornar-hi amb més calma. Ho podeu provar: configurar aquest mapa pot servir per veure el que ha quedat després d’un temps i el que encara ens queda per descobrir.

També va insistir en el concepte de “Comunitat de pràctica” definida com una comunitat que comparteix les ganes de resoldre problemes en una àrea i que hi dedica un estudi compartit. Cadascú juga un rol, des del seu camp, des de les seves experiències i des de les seves experteses: així les destreses queden repartides entre la gent del grup. Va ser reconfortant adonar-me que els components del “Grup de Literacitat Crítica” formem una comunitat de pràctica. Per a mi, el fet de formar part d’aquest grup m’ha donat molta riquesa i m’ha obert moltes finestres al món. Una de les coses que més valoro és que els components del grup som força variats pel que fa a les procedències, la formació, les experiències, l’edat i que ens uneixen les ganes d’anar descobrint què és això de la literacitat crítica i com es pot dur a la pràctica.

SEGUR QUE TINC SORT!

Quantes vegades no hem estat temptats de clicar aquesta opció que ens ofereix el “màgic” Google! Tot i que després, els resultats a què arribem no siguin els que desitjàvem, per un moment experimentem un moment d’il·lusió pensant que trobarem en el mar d’Internet una perla dins d’una petxina. L’èxit d’aquesta opció està en el nom: “Segur que tinc sort!”. Una expressió que et dona ales i et fa sentir per un moment rei del mambo i capaç d’aconseguir-ho tot. De fet, la versió catalana m’agrada més que la castellana “Voy a tener suerte” o l’anglesa “I’m Feeling Lucky”.

De vegades és millor no abusar d’aquesta opció ja que ens porta automàticament a la primera pàgina que Google ha trobat i només es veu aquest resultat. Aquesta opció és útil en alguns casos molt concrets: per trobar la pàgina principal d’un organisme o d’una institució, per buscar un telèfon...

Ara bé, és important en molts de casos utilitzar les cometes perquè el cercador no trobi en primer lloc altres pàgines que no són la que ens interessa. Avui buscava el telèfon del meu Centre d’Assistència Primària. Primer he escrit sense cometes: cap pare claret, he clicat l’opció “Segur que tinc sort” i m’ha sortit una pàgina de Finlàndia en anglès d’un seminari sobre temes referents als països àrtics. Quina raresa! Misteris dels cercadors l’ha situada com a favorita. Després, amb l’ús de cometes, “cap pare claret”, el cercador ha anat directe al lloc que m’interessava.

Per cert, dilluns sí que vaig tenir sort: una invitació d’última hora per la representació de “Madama Butterfly” al Liceu. Gràcies Carme!

LA LITERACITAT DE CADA DIA

David Barton va participar els dies 25 i 26 de maig en el cicle de seminaris organitzats pel Grup de Literacitat Crítica a la UPF. El tema va ser la literacitat, amb una aproximació molt més àmplia del que és habitual, ja que recull totes les pràctiques socials inferides dels actes i mediades per textos. Així, el concepte de "saber llegir i escriure" no es lliga només a l'ensenyament més formal, sinó que s'amplia a totes les pràctiques socials. Segons Barton, l'objectiu de l'anàlisi de la literacitat és entendre la societat contemporània. El focus de l'estudi és la societat en la interacció amb l'individu. Així, trobem la presència de la literacitat en totes les pràctiques quotidianes: als despatxos, a les escoles, a les cuines, a les tanques publicitàries...

També contempla la literacitat digital i les competències que han canviat en les relacions socials, per exemple entre el metge i el pacient. Ara, quan el pacient va al metge, ja té un munt d'informació que ha trobat a Internet. La relació entre els infants i els adults també ha canviat, ja que els primers són més experts que els segons en moltes pràctiques tecnològiques.

Algunes de les preguntes de recerca dels investigadors del "Lancaster Literacy Research Center" són les següents: preocupació per la motivació i la implicació dels estudiants en l'educació; demenades de la literacitat de cada dia; relacions entre les pràctiques de cada dia i el que s'aprèn a l'ensenyament reglat; implicacions per a la política i la pràctica...

Barton va dir que la recerca no ha de ser com un regal que es dóna al final d'un procés, i que per tant els investigadors no han de fer de "Pare Noel" i oferir regals als professors un cop l'any, sinó que es tracta d'implicar-los en la recerca. No va exposar gaire a fons com s'articulava tot això al seu país, però pel que fa al nostre encara hi ha una gran distància entre la recerca i les seves aplicacions a les aules. Potser és que aquí les universitats continuen fent encara de "Pare Noel".

LECTURA CRÍTICA D'IMATGES D'ACTUALITAT

Carmen López Ferrero i Encarna Atienza van presentar el passat mes de març en el congrés d’AESLA (Asociación Española de Lingüística Aplicada) una experiència que van portar a terme amb els seus alumnes de la Universitat Pompeu Fabra per fomentar la lectura crítica d’imatges d’actualitat. El propòsit: desenvolupar la competència crítica per veure què hi ha més enllà de la imatge. El procediment: l’estudiant fa una lectura crítica d’una imatge d’actualitat, en desxifra el contingut, n’interpreta el propòsit i les representacions culturals que reflecteix, i després produeix un text.

Aquesta experiència s’inspira en el llibre de Juan José Millás Todo son preguntas, on es recullen els articles que va escriure a "El Pais" l’estiu de 2004. L’autor crea un article responent preguntes que ell mateix es formula sobre fotografies d’actualitat publicades al diari.

Carmen López i Encarna Atienza valoren molt positivament aquesta experiència, tant pels bons resultats obtinguts, com per la bona acollida per part dels estudiants. Es tracta, doncs, d’un treball interessant i d’una bona idea per incorporar la lectura d’imatges a les classes de llengua, a més de desenvolupar la competència crítica dels estudiants i de fer-los veure que les imatges, com els textos, no són neutrals sinó que representen un punt de vista i n’amaguen d’altres.

PARAULES CLAU QUE NO ES TROBEN

"El que l'internauta pregunta al buscador no sempre és el que vol obtenir com a resultat".

A més d'aquesta paradoxa que Gerry McGovern comenta en l'article publicat a El Pais el passat 3 de maig, hi ha un conflicte entre les paraules clau que tria el creador de la web i les paraules que introdueix l'internauta al motor de cerca. El segon vol trobar una informació, i si pot ser, de pressa. El primer vol que la seva pàgina sigui molt visitada, i si és el cas, rendible. El problema és que moltes vegades no s'arriben a trobar.

Quines paraules introduïm quan comencem una cerca? Pensem què volem trobar, però no pensem de quina manera han estat formulades les idees per l'autor del web. I al revés, els creadors farceixen les webs de paraules clau perquè apareguin en una bona posició en els resultats dels cercadors, però tampoc no han pensat gaire en el que teclejarà el lector de la web.

Gerry McGovern, un dels experts mundials en gestió de continguts a Internet, escriu una columna cada dimarts a El Pais, titulada New thinking, amb un estil directe i planer que no deixa indiferent.

Imatge: Malevitx. Exposició a La Pedrera, fins al 26 de juny.

COPIA O PLAGI?

Transcric alguns aforismes sobre el tema, del llibre de Jorge Wagensberg: A más cómo menos por qué, publicat per l'Ed. Tusquets el març de 2006.

(714) Copiar es reproducir con ánimo tácito de crear.
(715) Plagiar es reproducir sin ánimo de crear.
(716) Clonar es reproducir con ánimo explícito de no crear.
(717) Clonar es un buen ejercicio para aprender a plagiar.
(718) Plagiar es un buen ejercicio para aprender a copiar.
(719) Copiar es un buen ejercicio para aprender a crear.
(720) En principio no hay delito moral en copiar, plagiar o clonar, el delito está en hacer pasar una copia por un original, un plagio por una copia o una clonación por un plagio.

ENSENYAR A COPIAR BÉ

Seguint el fil del discurs de l'article d'Umberto Eco transcric unes ratlles que vaig escriure el juny de 2005, per una xerrada al lliurament dels "Premis Minerva" que convoca el CRP Vallès Occidental VII, per premiar els millors "Treballs de Recerca" dels alumnes de batxillerat.

"El que és cert, és que els alumnes quan arriben al batxillerat han fet pocs treballs de recerca. Cada cop es fan menys treballs, als instituts. He sentit a dir moltes vegades que els treballs no tenen valor perquè amb les tecnologies actuals es poden copiar fàcilment. I és el que de fet fan molts alumnes. Van al “rincondelvago”, baixen el treball, l’adapten, li canvien el format, fan una bona portada... I ja està! De fet, crec que s’hauria d’ensenyar a copiar, a copiar bé. Traient-li al verb copiar aquest parentiu amb el verb falsificar. En el camp de la ciència i del saber ningú ha partit mai de zero, ni els més grans investigadors i creadors. Quan es comença una recerca es “copia” el que ja existeix, per desenvolupar-ho i crear un coneixement nou. Per això hem d’ensenyar els nostres alumnes a copiar, però copiar bé: hem d’aprofitar-nos del que els més savis que nosaltres ja saben i ja han experimentat".

Si voleu accedir al text complet cliqueu aquí: Un matí d'hivern
Foto: Chema Madoz

Pablo Neruda amb aigua

Avui he après a gravar arxius de so i de vídeo per afegir a aquest blog. Tot això són proves.

Gràcies a la Bea Marín.

Prova cançó

COM COPIAR D'INTERNET?

El 16 de gener Umberto Eco va publicar al diari L'Espresso un article sobre els riscos que contenia la Wikipedia i la seva experiència corregint dades incorrectes a l'entrada que parlava d'ell. Suposo que per això, el títol de la traducció del diari argentí La nación és "Los riesgos de Wikipedia". De fet, el més interessant de l'article és quan parla sobre la validesa de les informacions que es troben a la xarxa i de la necessitat que l'escola ensenyi a seleccionar les informacions.

Los riesgos de Wikipedia

Aunque rescata el papel de Internet como herramienta de conocimiento si es bien utilizada, el autor se suma al debate sobre la enciclopedia on line y advierte que la falta de rigurosidad en sus contenidos puede conducir a peligrosos equívocos

Un debate está agitando el mundo de Internet, y es el debate sobre la Wikipedia.

Para los que no lo sepan, se trata de una enciclopedia on line escrita directamente por el público. No sé hasta qué punto una redacción central controla las contribuciones que llegan de todas las partes del mundo, pero es verdad que cuando he tenido la ocasión de consultarla sobre argumentos que conocía (para controlar una fecha o el título de un libro), la he encontrado siempre bastante bien hecha y bien informada. Claro que eso de estar abierta a la colaboración de cualquiera presenta sus riesgos, y ha sucedido que a algunas personas se les atribuyera cosas que no han hecho e incluso acciones reprobables. Naturalmente, protestaron y el artículo se corrigió.

La Wikipedia tiene también otra propiedad: cualquiera puede corregir un artículo que considera equivocado. Hice la prueba con el artículo que me concierne: contenía un dato biográfico impreciso, lo corregí y desde entonces el artículo ya no contiene ese error. Además, en el resumen de uno de mis libros estaba la que yo consideraba una interpretación incorrecta, dado que se decía que yo "desarrollo" una cierta idea de Nietzsche mientras que, de hecho, la contesto. Corregí "develops" con "argues against", y también esta corrección fue aceptada.

El asunto no me tranquiliza en absoluto. Cualquiera, el día de mañana, podría intervenir otra vez sobre este artículo y atribuirme (por espíritu de burla, por maldad, por estupidez) lo contrario de lo que he dicho o hecho. Además, dado que en Internet circula todavía un texto donde se dice que yo sería Luther Blissett, el conocido falsificador (e incluso años después de que los autores del truco llevaran a cabo su buen coming out y se presentaran con nombre y apellido), podría ser yo tan socarrón como para dedicarme a contaminar los artículos que conciernen a autores que me resultan antipáticos, atribuyéndoles falsos escritos, episodios pedófilos, o vínculos con los Hijos de Satanás.

¿Quién controla en la Wikipedia no sólo los textos sino también sus correcciones? ¿O actúa una suerte de compensación estadística, por la cual una noticia falsa antes o después se localiza? El caso de la Wikipedia es, por otra parte, poco preocupante con respecto a otro de los problemas cruciales de Internet. Junto a sitios absolutamente dignos de confianza, hechos por personas competentes, existen sitios de lo más engañosos, elaborados por incompetentes, desequilibrados o incluso por criminales nazis, y no todos los usuarios de la red son capaces de establecer si un sitio es fidedigno o no.

El asunto tiene una repercusión educativa dramática, porque a estas alturas sabemos ya que escolares y estudiantes suelen evitar consultar libros de texto y enciclopedias y van directamente a sacar noticias de Internet, tanto que desde hace tiempo sostengo que la nueva y fundamental asignatura que hay que enseñar en el colegio debería ser una técnica de selección de las noticias de la red; el problema es que se trata de una asignatura difícil de enseñar porque a menudo los profesores están en una condición de indefensión equivalente a la de sus alumnos.

Muchos educadores se quejan, además, de que los chicos, si tienen que escribir el texto de un trabajo o incluso de una tesina universitaria, copian lo que encuentran en Internet. Cuando copian de un sitio poco creíble, deberíamos suponer que el profesor se da cuenta de que están diciendo pavadas, pero es obvio que sobre algunos temas muy especializados es difícil establecer inmediatamente si el estudiante dice algo falso. Supongamos que un estudiante elija hacer una tesina sobre un autor muy pero muy marginal, que el profesor conoce de segunda mano, y se le atribuya una determinada obra. ¿Sería capaz el docente de decir que ese autor nunca ha escrito ese libro? Lo podría hacer sólo si por cada texto que recibe (y a veces pueden ser decenas y decenas de trabajos) consigue llevar a cabo un cuidadoso control sobre las fuentes.

No sólo eso: el estudiante puede presentar un trabajo que parece correcto (y lo es) pero que está directamente copiado de Internet mediante "copia y pega". Soy propenso a no considerar trágico este fenómeno porque también copiar bien es un arte que no es fácil, y un estudiante que copia bien tiene derecho a una buena nota. Por otra parte, también cuando no existía Internet, los estudiantes podían copiar de un libro hallado en la biblioteca y el asunto no cambiaba (salvo que implicaba más esfuerzo manual). Y, por último, un buen docente se da cuenta siempre cuando se copia un texto sin criterio y se huele el truco (repito, si se copia con discernimiento, hay que quitarse el sombrero).

Ahora bien, considero que existe una forma muy eficaz de aprovechar pedagógicamente los defectos de Internet. Planteen ustedes como ejercicio en clase, trabajo para casa o tesina universitaria, el siguiente tema: "Encontrar sobre el argumento X una serie de elaboraciones completamente infundadas que estén a disposición en Internet, y explicar por qué no son dignas de crédito". He aquí una investigación que requiere capacidad crítica y habilidad para comparar fuentes distintas, que ejercitaría a los estudiantes en el arte del discernimiento.

Por Umberto Eco
© LA NACION y L´Espresso

Traducción: Helena Lozano Miralles

29-enero-2006.

Enllaç a l'article original a L'espresso

LUGARES COMUNES de Adolfo Aristarain (2002)

Enseñar a pensar

“Me preocupa que tengan siempre presente que enseñar quiere decir mostrar: Mostrar no es adoctrinar, es dar información pero dando también, el método para entender, analizar, razonar y cuestionar esta información. Si alguno de ustedes es un deficiente mental y cree en verdades reveladas, en dogmas religiosos o en doctrinas políticas sería saludable que se dedicara a predicar en un templo o desde una tribuna. Si por desgracia siguen en esto, traten de dejar las supersticiones en el pasillo, antes de entrar en el aula. No obliguen a sus alumnos a estudiar de memoria, eso no sirve. Lo que se impone por la fuerza es rechazado y en poco tiempo se olvida. Ningún chico será mejor persona por saber de memoria el año en que nació Cervantes. Pónganse como meta enseñarles a pensar, que duden, que se hagan preguntas. No los valoren por sus respuestas. Las respuestas no son la verdad, buscan una verdad que siempre será relativa. Las mejores preguntas son las se vienen repitiendo desde los filósofos griegos. Muchas son ya lugares comunes, pero no pierden vigencia: qué cómo; dónde, cuándo, por qué. Si en esto admitimos, también, eso de que “la meta es el camino” como respuesta no nos sirve. Describe la tragedia de la vida, pero no la explica. Hay una misión o un mandato que quiero que cumplan. Es una misión que nadie les ha encomendado, pero que yo espero que ustedes, como maestros, se la impongan a sí mismos: despierten en sus alumnos el dolor de la lucidez. Sin límites. Sin piedad”.

Avui hi ha hagut la presentació del llibre de Laura Farró i Montse Sirés:
I què, Helena! L'Olga Esteve n'ha fet una introducció magnífica.

El més especial i emocionant ha estat la sensació de veure que tot lliga: com si el món funcionés amb una harmonia interna, que avui s'ha manifestat un cop més. Tot encaixa: la pràctica reflexiva, els truquets per viure millor, la creació de comunitats, les relacions humanes...

http://www.ciutatoci.com/literatura/info.php?Id=659

Avui estreno blog

Aquest blog queda inaugurat amb la voluntat de ser un espai per recollir i ordenar totes les idees, i comentaris, que vagin sorgint al llarg del meu treball de recerca.

A través d'aquest enllaç podeu accedir al projecte: Llegir, pensar i clicar.
http://www.upf.es/dtf/recerca/grups/grael/LC/index.htm